Molts pares recorren al càstig com a mètode per a aconseguir una bona conducta en els seus fills. Lluny de reflexionar sobre si realment el càstig resulta útil, la majoria l’utilitzen perquè ells mateixos van ser educats d’aquesta manera, amb mètodes autoritaris.
Cada vegada es parla més de la poca eficàcia de l’autoritat per a educar als nens ja que, en moltes ocasions, no hi ha aprenentatge ni comprensió, únicament imposició. El càstig només penalitza la conducta inadequada, no ensenya l’adequada. Es por donar que la conducta inadequada desaparegui de manera puntual, però generalment el problema no se soluciona.
Les conductes inadequades en els nens solen ser conseqüència d’altres aspectes més profunds i importants (baixa autoestima, manca d’afecte, sentiments d’inferioritat, etc.). La conducta és el que veiem, és només la punta de l’iceberg, i el càstig generarà efecte solament aquí… És això el que volem?
A més, recórrer sempre o molt sovint al càstig pot danyar la salut emocional de l’infant, perquè pot generar-li angoixa, autoestima baixa, desvalorització, por, ràbia, agressivitat i, òbviament, el vincle amb els pares queda perjudicat.
No caiguem en l’error de pensar que si no castiguem ens tornem permissius i els nostres fills “faran el que els doni la gana”. Es tracta d’educar-los i ensenyar-los a ser responsables de les seves conductes, a reflexionar i a ser conseqüents amb els seus actes.
Una alternativa als càstigs són les conseqüències lògiques. Una conseqüència lògica té relació directa amb la conducta inadequada de l’infant. Per exemple, si l’infant als matins tarda a llevar-se i s’entreté massa vestint-se, no li donarà temps a esmorzar, així que hauran de sortir de casa sense haver esmorzat, i després tindrà gana. Veiem que la conseqüència està directament relacionada amb la conducta de l’infant. Si, per exemple, penalitzéssim la conducta amb no deixar-li anar al parc a la tarda, això podria considerar-se un càstig, ja que no té res a veure amb la seva conducta.
És molt important la forma com expressem la conseqüència. Procurarem fer-ho amb fermesa, però també amb respecte i amabilitat. I, sobretot, ser coherents amb el que diem i el que fem. Així, els infants aprendran que les seves accions tenen conseqüències.
Les mares/pares i educadors hem de procurar fer ús de la disciplina positiva, ensenyar als infants quines són les conductes adequades, i premiar-los o elogiar-los quan les realitzin. Mostrar-los com rectificar i resoldre les situacions.
Cal apostar pel diàleg i la comunicació, creant relacions entre pares i fills basades en l’afecte i el respecte mutu, així com fomentar que els infants aprenguin a anticipar els efectes de les seves conductes.
I no oblidem indagar sobre què hi ha darrere d’aquestes conductes inadequades, aprofundir en el món interior de l’infant per a aconseguir una major comprensió i brindar-li l’ajuda que necessiti.